Pau Mogas López-Nieto

La nova Llei de Contractes del sector públic [1] (en endavant, LCSP) introdueix la tipificació dels contractes de concessió d’obres (article 14 LCSP) i de concessió de serveis (article 15 LCSP), de manera que aquests passen a complementar l’elenc de contractes típics tradicional: obres, serveis i subministraments (i mixtos). La «concessió», en contraposició al «contracte públic», ha estat objecte de controvèrsies al llarg del desenvolupament de la normativa contractual al sí de la unió europea i en transposició als estats membres. N’és un fidel testimoni el quart apartat del treball de Huergo Lora (Huergo Lora, 2017) .

Les entitats del sector públic que no tenen consideració de poders adjudicadors són una categoria contemplada per la LCSP[1], que en desenvolupa breument un règim jurídic diferenciat (articles 321 i 322 LCSP) i que es conforma en negatiu al llarg del l’enrevessat article tercer. Empra un sistema de llista inicial per identificar el conjunt del sector públic (article 3.1 LCSP) en què, en funció de descripcions posteriors, anirà diferenciant àmbits subjectius més reduïts que conformaran un sistema de nines russes. Primer se’n diferencia l’Administració pública (article 3.2 LCSP) i després el conjunt de Poders adjudicadors (article 3.3 LCSP), que inclouen l’esmentada Administració pública. D’aquesta manera, el Sector públic quedaria dissenyat com una esfera d’àmbit subjectiu que inclouria una esfera menor, la dels Poders adjudicadors, dins la qual finalment trobaríem l’Administració pública. I així, en negatiu, el concepte d’entitats del sector públic vindria format per tots aquells subj

La delimitació subjectiva dels ens que han d’actuar sotmesos a la normativa de contractació pública, els “Organismes de dret públic”, ha estat una preocupació constant dels reguladors europeus. El repte era salvar l’esperit i l’efectivitat de les directrius establertes per la Unió Europea un cop feta la transposició als diferents sistemes normatius dels Estats membres, en què aquests organismes poden tenir estatus jurídics diferents, de manera que no hi hagués dubte de quines persones jurídiques queden obligades per les normes de dret europeu en matèria de contractació pública.

El Tribunal Constitucional ha avalat l'aplicació de l'article 155 CE que es va dur a terme a Catalunya l'octubre de 2017 (STC 89/2019 i STC 90/2019). Tot i que, tristament, era fàcil imaginar-se que la seva Sentència tindria aquest sentit, les implicacions dins l'ordre constitucional espanyol són d'abast similar a les de 2010 amb la Sentència de l'Estatut. El TC ens torna a dir als catalans que el nostre autogovern és una ficció jurídica i, per tant, que el Regne d'Espanya renúncia de nou a ser el nostre Estat.

  Odio gli indifferenti. Credo che vivere voglia dire essere partigiani. Chi vive veramente non può non essere cittadino e partigiano. L’indifferenza è abulia, è parassitismo, è vigliaccheria, non è vita. Perciò odio gli indifferenti [1] Antonio Gramsci (1917) Avís per a navegants –i que aquesta introducció serveixi per fixar un punt de vista-. Els estudiants de Dret no podem girar l’esquena a la realitat política i fer com l’estruç que amaga el cap per posar-se a recer dels perills. No seria propi de la pràctica acadèmica i tampoc és el que se n’espera de nosaltres, sigui quin sigui el nostre destí, com a futurs humils operadors jurídics. Potser el pitjor dels errors als que podem fer front és pensar que, com a juristes, mai se’ns podrà fer un retret moral, perquè la nostra mirada a l’organització social és asèptica, quirúrgica, científica o, com s’acostuma a dir, tècnica. Res més allunyat de la realitat. El Dret és una ciència, sí, però no és un llibre d’instruccions que re