Huxley (I)

"Facts do not cease to exist becouse they are ignored" 

Aldous Huxley (1894-1963)

A les escales de l'estació del metro de Plaça Catalunya, a Barcelona, hi ha un home que lluita per la seva existència com pocs. Existència a base d'insistència. Té el cos destrossat pel fred dels hiverns. La pell com l'escorça d'un arbre, amb la cara plena d'arrugues. Mig corbat. És difícil comprendre la seva edat: podria tenir vora cinquanta anys, però podria ser més jove. En tot cas, n'aparenta setanta. Camina o, més ben dit, deambula amb un bastó que li fa de crossa. No vull imaginar els seus peus, gastats, endurits, llagats. Se li nota que necessita moure's per tal de no deixar-los recolzats al terra gaire estona. Qui sap si li deuen sagnar. Utilitza la crossa i les dues cames indistintament. Fa saltirons nerviosos. Una passa a la dreta, una passa a l'esquerra. Moviments de cap i de cos sobrevinguts. Canvia de direcció constantment en una guerra incessant contra la ignorància de la gent. Busca el contacte visual amb els vianants. Difícilment el troba.

La Plaça de Catalunya de Barcelona és plena de coloms. També és plena de llums. També és plena de crits, d'esglais, de riures, de somnis. La gent va amunt i avall, d'aquí a allà, a comprar, a la feina, a pujar al tren, a parar un bus. Grups d'estrangers arriben i s'embadalien a la Plaça, més atrets per la sensació d'haver posat els peus a la ciutat que els espera, que no de l'espectacle que realment poden contemplar. No hi ha, de fet, més que coloms. Coloms que caminen, salten, escapen nerviosos de les puntades de peu dels nens i els gossos que els persegueixen. Volen i caminen alerta. Fent cops de cap violents per vigilar cada centímetre i cada segon la seva integritat. Són criatures fràgils.

Una dona solitària, vella, amb un carret de la compra s'acosta cada matí als coloms i els plena de pinço o molles de pa. Sempre carregada amb bosses. Mata la seva solitud amb la responsabilitat de mantenir vives i distretes aquelles bèsties que ho embruten tot i que seran l'objecte de les burles i fotografies de tots els estrangers. Mentrestant, l'home de la crossa segueix a les portes de la parada de tren rebotant entre els passatgers que, atrafegats, miren d'esquivar-lo i, amb una mica de sort, no endur-se'l escales avall. Ha adoptat, mica en mica, la mateixa actitud que els coloms. El seu cos ha esculpit un gest de colom que el fred ha endurit i consolidat. Té el tronc cada cop menys àgil i, tot i així, com els ocells que l'acompanyen, segueix amb el seu balanceig sacsejant un pot, un got, una llauna, qualsevol cosa que li serveixi de recipient per veure si algú, finalment, fa cas a la seva dissort i li deixa caure una moneda. "Hola!", crida a mig metre d'un vianant. "Hola!", una mica més fort al segon. "Mate mate mate!!", la bogeria o la sensació d'inexistència li fa cridar aquest mot repetidament cada dues o tres salutacions. "Hola!". El got segueix buit. I així un dia, i un altre. Cada matí, cada tarda. Un hivern rere l'altre. Probablement fins que el cos no pugui més. I la seva inexistència, la nostra ignorància, passi a ser també un fet consolidat a base d'insistència.