Twain (I)
Mark Twain (1835-1910)
A les dotze del migdia d’una jornada habitual d’abril, en Josep deixà l’arada i es disposà a rosegar un crostó de pa acompanyat, per primer cop a la seva vida, d’un embotit curat que la mestressa li oferí. Una manera com una altra d’agrair-li que, després de tants anys servint, en Josep no hagués gosat fer res que no se li hagués demanat abans. Tant era la indiferència vers la seva pròpia persona, forjada per l'hàbit de la servitud, que un matí assolellat, feia ja un temps, davant l’amor de la seva vida, no va gosar comprometre els seus afers de jornaler per tal de no faltar un sol dia a la feina. En Josep era un esclau del surrealisme.
L'Eva collia uns branquillons per completar unes figuretes de fusta en què havia estat treballant i que havia pensat conservar per una bona ocasió. A casa sempre li havien permès moure's per la finca al seu antull. Podia caminar pels boscos, passejar-se pels camps però en cap cas destorbar les labors dels jornalers. El pare havia deixat clar que "n'hi hauria prou de fer-se veure un sol cop entre els arbusts" perquè la seva filla, en qui ja havien aflorat totes les belleses femenines dels adults, "engegués a rodar la robustesa dels seus morenos" i els convertís en poc més que "una banda de sangoneres".
A l'Eva, però, cada dia li agradava més comprovar l'efecte de la seva presència en el comportament d'aquells joves obedients. Els mateixos que no aixecaven el nas de terra quan plovia o quan eren escridassats pel pare. Aquells que amb prou feina menjaven a mig matí però adquirien posats de cossos complets i esvelts quan ella es mostrava, tot desobeint allò que se li havia manat. N'hi havia un, el més callat de tots, amb qui s'havien trobat les mirades un parell d'ocasions i havia pogut observar, amb sorpresa, com l'iris de roure d'un mascle podia arribar cristallejar d'impotència abans de tornar a fixar la mirada a l'infinit i seguir treballant. L'Eva era un objecte del surrealisme.
A les dotze del migdia d’una jornada habitual d’abril, en Josep deixà l’arada i es disposà a rosegar un crostó de pa acompanyat, per primer cop a la seva vida, d’un embotit curat que la mestressa li oferí. Una manera com una altra d’agrair-li que, després de tants anys servint, en Josep no hagués gosat fer res que no se li hagués demanat abans. Tant era la indiferència vers la seva pròpia persona, forjada per l'hàbit de la servitud, que un matí assolellat, feia ja un temps, davant l’amor de la seva vida, no va gosar comprometre els seus afers de jornaler per tal de no faltar un sol dia a la feina. En Josep era un esclau del surrealisme.
* * *
L'Eva collia uns branquillons per completar unes figuretes de fusta en què havia estat treballant i que havia pensat conservar per una bona ocasió. A casa sempre li havien permès moure's per la finca al seu antull. Podia caminar pels boscos, passejar-se pels camps però en cap cas destorbar les labors dels jornalers. El pare havia deixat clar que "n'hi hauria prou de fer-se veure un sol cop entre els arbusts" perquè la seva filla, en qui ja havien aflorat totes les belleses femenines dels adults, "engegués a rodar la robustesa dels seus morenos" i els convertís en poc més que "una banda de sangoneres".
A l'Eva, però, cada dia li agradava més comprovar l'efecte de la seva presència en el comportament d'aquells joves obedients. Els mateixos que no aixecaven el nas de terra quan plovia o quan eren escridassats pel pare. Aquells que amb prou feina menjaven a mig matí però adquirien posats de cossos complets i esvelts quan ella es mostrava, tot desobeint allò que se li havia manat. N'hi havia un, el més callat de tots, amb qui s'havien trobat les mirades un parell d'ocasions i havia pogut observar, amb sorpresa, com l'iris de roure d'un mascle podia arribar cristallejar d'impotència abans de tornar a fixar la mirada a l'infinit i seguir treballant. L'Eva era un objecte del surrealisme.
* * *
Faltava pocs dies pel solstici d'estiu. L'Adam finalment trobà el valor de fer front als costums que, com a germà petit de casa seva, l'impedirien emprendre el trencall de cals Vergé i portar el ram que havia estat cuidant per la petita de les germanes. "Sols ella cultivava prou sensibilitat en el seu ser i sabria apreciar la laboriositat del seu gest amb un sol cop d'ull als pètals de les flors". Així que escapà de les seves tasques, relacionades amb l'estudi de les vies tomistes i l'afirmació de les creences cristianes, i arrencà a córrer com no ho havia fet des que havia deixat de ser un nen.
A l'entrada del camí de les finques veïnes la trobà ajaguda, sota un hom, llegint una de les seves novel·les preferides. Li allargà el ram, en silenci, ja que no és possible dir res amb sentit quan s'allarga un ram a l'Eva de cals Vergé. Feia temps que ella sabia que Adam apareixeria, ho havia notat en totes i cada una de les seves visites per obligacions religioses. La idea l'entusiasmava. D'aquí que, ja feia dies, tenia llesta una resposta feta de branquillons.
Anaren a viure al mas del turó del darrere, on el pare feia temps que volia explotar unes terres que els anys estaven deixant ermes. L'Adam no encaixava en el surrealisme.
A l'entrada del camí de les finques veïnes la trobà ajaguda, sota un hom, llegint una de les seves novel·les preferides. Li allargà el ram, en silenci, ja que no és possible dir res amb sentit quan s'allarga un ram a l'Eva de cals Vergé. Feia temps que ella sabia que Adam apareixeria, ho havia notat en totes i cada una de les seves visites per obligacions religioses. La idea l'entusiasmava. D'aquí que, ja feia dies, tenia llesta una resposta feta de branquillons.
Anaren a viure al mas del turó del darrere, on el pare feia temps que volia explotar unes terres que els anys estaven deixant ermes. L'Adam no encaixava en el surrealisme.
* * *
Aquell mateix hivern, l'Eva deixà de menstruar i en Josep, que no havia demanat mai res per a ell, s'acostà a l'amo i la mestressa per tal de ser traslladat a les terres del turó del darrere. Se li concedí, i dels ulls d'iris roure se li escaparen dues gotes de cristall.
Comentaris